Rosa Luxemburg fou una destacada protagonista dels grans esdeveniments de la lluita de classes de la seva època. La seva participació a les disputes polítiques i teòriques en el si de la socialdemocràcia alemanya, els seus estudis de l’obra del marxisme i la seva pròpia producció teòrica, així com la gran batalla contra la degeneració oportunista de la II Internacional i la construcció d’un nou partit i una nova Internacional marxista de masses, són fites en la seva vida revolucionària. En tots aquests esdeveniments, Rosa Luxemburg posà el seu segell vital, la seva empremta original i pròpia, esdevenint per mèrits propis un dels majors talents del pensament marxista.

Els orígens

Rosa Luxemburg va néixer el 1871 a Zamosc, una petita ciutat polonesa, en el si d’una família oberta al món. Els vincles familiars amb l’asfixiant fe ortodoxa jueva havien desaparegut feia temps, fet que va permetre l’educació de Rosa en un ambient de tolerància i curiositat intel·lectual.

En aquells temps, Polònia es trobava sotmesa al jou de la reacció tsarista, fet que a la seva família va crear simpaties vers els moviments d’alliberament nacional.

Quan Rosa tenia tres anys, la família es va traslladar a Varsòvia, on va patir de forma directa la imposició russificadora a l’escola, que obligava a la presència majoritària de fills de funcionaris o militars russos. Tan sols s’admetia a un reduït nombre de joves polonesos, procedents de les famílies més riques i, per descomptat, a cap jueu. Com assenyala Paul Frölich a la seva monumental obra sobre Rosa Luxemburg^[1], és gairebé segur que el règim escolar de l’oprimida Polònia la va empènyer al camí de la lluita.

Poc temps després de deixar el liceu, el 1887, Rosa militava en el Partit Revolucionari Socialista Proletariat, fundat el 1882 per diferents cercles i comitès de treballadors revolucionaris.

La seva activitat política aviat la va dur a enfrontar-se a la persecució policial, el que va provocar el seu primer exili a Zuric (Suïssa). Rosa Luxemburg va poder contrastar l’ambient sufocant de Varsòvia amb la llibertat de pensament a la seva universitat, on va estudiar intensament els clàssics de l’economia política, Adam Smith, David Ricardo i, per descomptat, Marx. Junt amb els estudis, Rosa no va desatendre la seva militància revolucionària i va entrar en contacte amb els cercles obrers de la ciutat i amb els marxistes russos més destacats del moment: Paul Axelrod, Vera Zasúlitx i Plejànov. Però especialment, d’aquesta etapa és la seva relació amb el seu gran camarada d’armes Leo Jogiches, incansable organitzador revolucionari, agut polemista i un dels fundadors del comunisme alemany.

La primera organització política

El 1883, Proletariat havia esdevingut l’espina dorsal del moviment de masses polonès, tant en comprensió de la realitat del capitalisme rus i polonès com en el programa polític. Proletariat entenia la lluita per l’alliberament del règim autoritari com una lluita de les masses treballadores, tenia una visió internacionalista i menyspreava la posició demagògica i hipòcrita de la noblesa i la petita burgesia en la lluita per l’alliberament nacional. Proletariat veia els treballadors russos com els principals aliats per a assolir la llibertat de les masses oprimides de Polònia, entenent que la resolució de la qüestió nacional polonesa es realitzaria en el marc de la revolució socialista internacional. Anticipant altres debats crucials que sorgirien en el si de la socialdemocràcia russa, Proletariat considerava que la revolució hauria d’enderrocar el tsarisme i la burgesia, i dur el proletariat al poder, és a dir, no contemplava la revolució burgesa russa com una etapa necessària en el camí al socialisme.

Víctima de la repressió policial després de liderar moltes vagues, Proletariat es va fusionar amb la Federació de Treballadors Polonesos i dos grups menors del Partit Socialista Polonès (PPS). L’òrgan públic del nou partit estava dirigit per Leo Jogiches, Adolf Warsky i la jove Rosa Luxemburg. Durant aquest període l’objectiu va ser establir sense ambigüitats el programa marxista a la nova organització.

La qüestió nacional

Durant aquests anys, Rosa Luxemburg realitza els seus primers treballs teòrics sobre la qüestió nacional i les tasques del proletariat polonès en la seva lluita contra l’opressió tsarista.

Per a ella, la qüestió nacional polonesa havia patit profundes transformacions des que Marx la considerés un poderós factor revolucionari. La petita noblesa polonesa, que havia lluitat contra el despotisme tsarista i per les causes democràtiques a les revolucions de 1848 fins a 1871, estava influïda per una tornada al passat precapitalista, que, al capdavall, representava un punt de vist reaccionari. D’altra banda, la burgesia polonesa s’havia desenvolupat com a classe a l’escalf del creixement del capitalisme rus i emparada pel govern dels tsars, que l’assegurava fabulosos negocis en territori rus. A més a més, tenia múltiples vincles amb l’aparell de l’Estat tsarista i havia renunciat definitivament a la unitat i la independència de la nació. Per a Rosa Luxemburg, només entre els intel·lectuals polonesos perduraven les idees nacionalistes. En aquest sentit, la classe obrera difícilment podia crear un Estat polonès burgès en contra de la seva pròpia burgesia i en contra de la dominació estrangera. Si la classe obrera tingués la força necessària per assolir això, afirmava Rosa Luxemburg, també la tindria per a la revolució socialista, l’única solució a la qüestió nacional polonesa admissible per als treballadors.

En opinió de Rosa, la independència nacional no podria ser un objectiu immediat del proletariat. Tota la seva posició en aquesta qüestió estava marcada per la idea que la lluita empresa per la classe obrera no resultés falsejada i absorbida per les aspiracions nacionalistes. L’èmfasi s’havia de posar en la lluita comuna dels treballadors russos i polonesos.

Rosa Luxemburg tenia una posició internacionalista, però oblidava que a la pràctica les demandes democràtiques nacionals tenien un poderós atractiu revolucionari per a les masses poloneses, incloent-hi el proletariat. En la seva polèmica amb Lenin, aquest va incidir un cop rere l’altre en què la defensa del dret d’autodeterminació de les nacions i nacionalitats oprimides no significa fer agitació a favor del separatisme o la independència. En aquesta qüestió, els marxistes no posem per davant una reivindicació democràtica als interessos del proletariat i la revolució mundials. La defensa d’aquest dret, que Rosa Luxemburg es negava a incloure en el programa de la socialdemocràcia polonesa, permet arrencar a les masses de qualsevol nacionalitat oprimida de la nefasta influència de la seva burgesia i la seva petita burgesia nacionalistes, que sempre exploten en el seu benefici els afanys d’alliberament del proletariat i els camperols pobres.

A la Revolució d’Octubre es va demostrar l’enorme potencial revolucionari d’aquesta consigna, vinculada a la lluita pel poder obrer i l’expropiació de la burgesia i els terratinents. Lenin va dedicar a aquesta qüestió un dels seus treballs més brillants, El dret de les nacions a l’autodeterminació, que avui segueix mantenint tota la seva vigència.

Lluita implacable contra el reformisme

Després d’anys de conflictes dins del moviment socialista polonès, permetent als partidaris del marxisme guanyar una influència majoritària en el moviment obrer polonès, Rosa Luxemburg es trasllada al centre del moviment obrer europeu d’aquella època, Alemanya. La seva arribada el 1898, i l’inici de la seva militància en el moviment socialdemòcrata alemany, coincideix amb la cristal·lització de les dues principals tendències dins d’aquest; la reformista, adaptada a les noves formes “democràtiques” de l’Estat capitalista, i la marxista, que defensava la transformació socialista de la societat amb mètodes revolucionaris. Rosa va esdevenir la principal referència de l’ala revolucionària de l’SPD, prenent part obertament per les idees del marxisme, que defensava amb contundència.

En el cas de l’SPD, les tendències reformistes havien calat fons, especialment entre els seus quadres dirigents, en el grup parlamentari, en la direcció dels sindicats i entre els centenars de funcionaris de les diferents organitzacions del partit. L’espectacular creixement de la influència i el poder de la socialdemocràcia alemanya entre els treballadors, va tenir lloc en el període d’auge econòmic més important que el capitalisme havia experimentat fins aquell moment. Els triomfs electorals, l’augment de regidors i de parlamentaris regionals i estatals, la influència dels sindicats en les noves relacions econòmiques, van afavorir que una capa cada cop més gran de funcionaris, quadres procedents de l’aristocràcia obrera i la intel·lectualitat petit burgesa, s’anessin fent amb el control de l’organització.

En aquest context, la idea que la revolució semblava no ser ja necessària, per què a través de l’acció parlamentària es podria canviar paulatinament i pacífica el capitalisme fins a la seva desaparició, es van anar obrint pas en el si de l’SPD. Ja no es tractava d’enderrocar el capitalisme de forma revolucionària, sinó de transformar-lo gradualment a través de l’acció institucional. Les reformes, que s’imposarien gràcies als èxits electorals, garantirien un canvi qualitatiu de la naturalesa de classe de l’Estat i la societat, fins arribar pacíficament a una societat socialista.

Aquest procés va cristal·litzar amb els escrits d’Eduard Bernstein, figura destacada del socialisme alemany i secretari d’Engels per algun temps, que va escriure una sèrie d’articles teòrics en què feia balanç de la història de la societat i la seva evolució a les últimes dècades. Els escrits van ser publicats a “Die Neue Zeit”, principal revista teòrica de la socialdemocràcia alemanya, i defensaven abandonar el mètode marxista d’anàlisi de les contradiccions del capitalisme, alhora que proposava el canvi de la societat a través de reformes graduals en les relacions econòmiques i en l’Estat burgès.

Per a Bernstein, el boom del capitalisme alemany havia representat, a la pràctica, la negació de les previsions de Marx: ni pauperització creixent de la societat, ni crisi de sobreproducció, ni necessitat d’un canvi revolucionari. A través del creixement electoral i l’acció parlamentària seria possible transformar la realitat del capitalisme en una societat democràtica avançada, on el control estatal dels mitjans de producció garantís la fi del conflicte social. L’herència teòrica de Bernstein s’ha projectat al llarg de la història del moviment obrer, fins al punt que els dirigents socialdemòcrates actuals beuen de les seves fonts teòriques, repetint paraula per paraula el que va dir fa més de cent anys el cap del revisionisme alemany.

“Reforma o revolució”

La batalla de Rosa Luxemburg contra el reformisme va quedar magníficament immortalitzada en la seva resposta a Bernstein a través de la seva obra “Reforma o Revolució”, que si bé no va ser l’únic material que va respondre al plantejament reformista de Bernstein, sí va ser el que ho va fer amb major contundència i profunditat. Aquesta obra va impactar fortament en el si de l’SPD, agrupant al voltant de les seves posicions a les forces de l’esquerra marxista en la seva lluita contra la degeneració reformista de la socialdemocràcia alemanya. Avui, Reforma o revolució constitueix un tresor teòric de primer ordre, un autèntic clàssic de la literatura marxista i de la lluita contra la penetració de les idees de classe alienes en el si del moviment obrer.

La contradicció per a Rosa no se situava en què la lluita per les reformes fos incompatible amb la defensa d’una estratègia revolucionària, sinó en el fet que Bernstein havia abandonat per complet l’anàlisi de classe de la societat capitalista, oferint una alternativa que tan sols serviria per a perpetuar el manteniment de l’ordre social burgès. “És absolutament fals i completament ahistòric considerar les reformes com una revolució ampliada, i alhora, la revolució com una sèrie de reformes concentrades”, defensava Rosa en aquest text. I continua: “La reforma i la revolució no es diferencien per la seva durada, sinó per la seva essència. Per tant, qui es pronunciï a favor d’una via de reformes legals en comptes de i en contraposició a la conquesta del poder polític no elegeix en realitat un camí més lent i més tranquil cap al mateix objectiu, sinó un altre objectiu completament diferent [...] La necessitat de la conquesta del poder polític per part del proletariat sempre va estar fora de tot dubte per a Marx i Engels. Va quedar reservat per a Bernstein l’honor de considerar el galliner del parlamentarisme burgès com l’òrgan destinat a realitzar el canvi social més imponent de la història: la transformació de la societat capitalista en una altra socialista”.

La consideració que el capitalisme és un sistema reformable a través del parlamentarisme i les institucions polítiques del mateix règim capitalista ha demostrat la seva bancarrota no només en el pla teòric, sinó també en el terreny de la lluita de classes. La revolució russa de 1917, l’alemanya de 1918, la revolució espanyola del 31 al 37 o la Transició als anys 70, van demostrat que la burgesia mai abandonarà pacíficament la seva posició dominant a la societat, i molt menys se suïcidarà políticament i com a classe fent servir els seus organismes de poder polític.

A Problemes del socialisme, Bernstein arriba molt lluny a l’hora de justificar el seu nou credo teòric. Per a ell, el desenvolupament monopolístic del capital, amb l’aparició dels trusts i els càrtels, representa la superació de l’anarquia de la producció capitalista, de la mateixa forma que les societats per accions facilitaven la democratització del capital. D’aquesta manera, el socialisme perdia la seva justificació científica, per què si el mateix capital era capaç de superar les seves contradiccions i garantir l’equilibri en la producció, no hi havia necessitat de lluitar per una subversió de l’ordre capitalista.

Aquest punt de vista és refutat punt per punt per Rosa Luxemburg a “Reforma o revolució”, aplicant el mètode científic del marxisme revolucionari. Al contrari del que pretenia Bernstein, la tendència monopolística en el desenvolupament del capitalisme, lluny de suavitzar les seves contradiccions, representava un increment qualitatiu en la lluita pels mercats i l’explotació dels ja existents. El monopoli sorgeix com a negació dialèctica de la lliure competència, però no acaba amb l’anarquia de la producció –derivada de la contradicció entre el caràcter social de la producció i el caràcter privat de l’apropiació-, ni tampoc amb les crisis de sobreproducció que van assolar el món capitalista durant les dècades següents, provocant dues guerres mundials. La crisi capitalista actual és una nova prova de la correcció de l’anàlisi marxista enfront d’aquells que, com Bernstein en el seu moment, parlaven de la fi de les crisis econòmiques producte d’un desenvolupament “pacífic i progressiu” del capitalisme.

D’altra banda, segons Bernstein, els sindicats i les cooperatives enriquiran els treballadors i acabaran amb el guany individual capitalista. Rosa Luxemburg respon aquests plantejaments, explicant que els obrers quan formen una cooperativa de producció es veuen obligats a assumir ells mateixos el rol de l’empresari capitalista. Aquesta contradicció és la responsable del fracàs de les cooperatives de producció, que esdevenen empreses purament capitalistes o, si segueixen predominant els interessos obrers, acaben per dissoldre’s.

Pel que fa a la lluita sindical, tot i que és un aspecte essencial en el procés de presa de consciència de la classe obrera i a través de la qual es poden obtenir millores en les condicions de vida de la classe obrera, prenent als capitalistes part dels beneficis a favor dels salaris, aquesta té els seus límits. Els sindicats intervenen en la distribució de la riquesa generada però aquesta distribució està fonamentalment determinada pel mode de producció capitalista (basat en la propietat privada dels mitjans de producció), sobre el qual els sindicats no intervenen. La necessària lluita sindical mai pot substituir la lluita política de la classe obrera per la presa del poder. Un bon exemple és la situació actual, on, davant la crisi generalitzada i el tancament d’empreses, davant les retallades salarials i els acomiadaments massius, la política sindical reformista fa aigües per tots costats. La lògica capitalista, del benefici a curt termini de l’empresari, no permet justificar el manteniment de llocs de treball que sí són necessaris des del punt de vista social. La lluita sindical per si sola es mostra impotent en un context de crisi global profunda del sistema capitalista.

En canvi, en aquella època els reformistes encara no s’atrevien a declarar obertament que el socialisme era impossible d’aconseguir, com ocorre avui, així que Bernstein, basant-se en la seva “teoria de l’adaptació” planteja que l’expansió gradual dels sindicats, la reforma social i la democratització política de l’Estat són els mitjans per a la realització progressiva del socialisme en un futur indeterminat.

En canvi, com veiem en l’actualitat, el capitalisme no és un procés gradual de millores socials i de consolidació dels drets democràtics conquerits. Actualment la burgesia està imposant un retrocés històric en tots els avenços socials de les últimes dècades. Els plans d’ajust i les retallades socials salvatges han fet retrocedir dècades a la classe obrera, retallant drets socials que va costar molt conquerir. D’altra banda, es prenen mesures de caràcter obertament antidemocràtic, restringint drets democràtics bàsics com el dret de vaga o de manifestació, demostrant que la democràcia burgesa és només una forma més per a encobrir la dominació d’una determinada classe social, la dictadura d’una minoria privilegiada de bancs i multinacionals, i no un valor absolut producte d’un desenvolupament harmònic natural de la societat.

L’opció d’arribar al socialisme “a poc a poc”, fent cada cop més democràtica i més justa la societat, sense que la burgesia se n’adoni, és una utopia completament reaccionària. Aquestes idees reformistes van dur, a la pràctica, a la total decadència de la II Internacional i al seu complet posicionament amb les interessos de la burgesia, incloent el suport a les manifestacions més destructives del sistema capitalista com les guerres imperialistes o les accions repressives contra el moviment obrer. Una cosa que ocorre en l’actualitat amb les partits socialdemòcrates tradicionals (PASOK, PSOE, PSF, SPD...), que s’han allunyat completament de la seva base social, de la classe treballadora, per ocupar els seus dirigents els seients dels consells d’administració de bancs i grans multinacionals.

La Primera Guerra Mundial i la lluita contra l’imperialisme

La postura de Rosa Luxemburg respecte les tasques de la socialdemocràcia enfront d’una més que probable guerra mundial va representar un punt de referència en un mar de foscor en els anys de la preguerra. La socialdemocràcia alemanya mantenia una postura antiimperialista superficial mentre al parlament donava suport en el fonamental a la política exterior alemanya. La bancarrota política era ja tal que dins de la socialdemocràcia convivien decidits partidaris de la política colonial, i els que, com Bernstein, esperonaven tot tipus d’il·lusions pacifistes apel·lant a la bona voluntat de la burgesia imperialista.

L’esclat de la guerra imperialista el 1914 va representar la fallida definitiva de la Segona Internacional com a organització revolucionària. Tots els manifestos internacionals contra el carnatge imperialista aprovats en els congressos internacionals van quedar reduïts a cendres. Les direccions dels diferents partits socialdemòcrates van adoptar una posició xovinista i de suport a les seves respectives burgesies, contribuint així a llençar a milions de proletaris de tot Europa a les trinxeres d’una guerra reaccionària.

L’SPD no va ser una excepció. El 4 d’agost de 1914 la socialdemocràcia alemanya va votar a favor dels crèdits de guerra en sessió parlamentària, el que representava la més rotunda capitulació davant els interessos de la burgesia. La seva direcció es va posar en bloc darrera del kàiser, votant a favor dels crèdits de guerra i justificant la política agressiva de la burgesia germànica. Igual passaria a França o a Rússia. Tan sols una minoria de la Internacional es va mantenir fidel als principis de l’internacionalisme proletari i a la bandera del marxisme. En aquella minoria es trobaven Rosa Luxemburg i els seus camarades de l’esquerra de l’SPD, Lenin i els bolxevics, Trotski i uns pocs més. Aquella traïció i l’essència de la guerra imperialista són analitzats en una altra de les seves grans obres mestres, “La crisi de la socialdemocràcia”, publicada el 1915.

A partir d’aquest moment, tots els seus esforços van anar per organitzar la resistència contra la guerra i la política bel·licista de l’SPD. Per això va ser empresonada des del 1916 fins a gener de 1918, quan va ser alliberada amb l’esclat de la revolució. Els seus carcellers van ser l’estat major alemany i la direcció socialdemòcrata. A la presó mai va desesperar, al contrari, va contribuir decididament a organitzar la lluita contra la guerra imperialista i a donar forma a l’oposició marxista en el si de l’SPD. Amb aquest objectiu va néixer el grup Espartac, que donaria lloc a la Lliga Espartaquista i, posteriorment, al Partit Comunista Alemany, en els quals es va segellar de per vida l’aliança política entre Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht. Amb la formació de la Lliga Espartaquista, Rosa Luxemburg, Clara Zetkin, Liebknecht, Mehring, Jogiches i molts altres van intervenir en els grans esdeveniments de la lluita de classes, aixecant la bandera del marxisme del fang pel qual la socialdemocràcia oficial l’havia arrossegat.

Revolució russa i revolució alemanya

Les revolucions de 1905 i 1917 a Rússia van ser una gran font d’inspiració per a Rosa, que va emprar aquests esdeveniments en la seva batalla constant contra el reformisme. Seguia i estudiava detalladament els processos, fins i tot durant les seves freqüents i prolongades estades a la presó. Necessitava extreure totes les ensenyances, es preparava per a la lluita del proletariat europeu, especialment l’alemany, i necessitava armar-se amb l’experiència viva de la revolució russa, l’impacte de la qual a Alemanya es va fer notar amb importants jornades de vagues. Estava convençuda que l’aixecament del proletariat rus representava el principi d’una nova era.

Un exemple de la seva consideració cap a la revolució russa és la seva obra “Vaga de masses, partit i sindicats”, escrita el 1906. Es basa en l’experiència de les vagues polítiques de masses a Rússia per a combatre l’enorme resistència dels dirigents socialdemòcrates alemanys a qualsevol forma de lluita que no fos la rutina parlamentària. A més a més, sotmet a una crítica mordaç als dirigents dels sindicats socialdemòcrates que submergien la classe exclusivament en les lluites quotidianes per les millores i renunciaven a la pràctica a la vaga general com a mètode de lluita contra la burgesia i escola d’aprenentatge, de cohesió i enfortiment de la consciència socialista dels treballadors. Aquest tema havia estat font ja de fortes disputes a la direcció del moviment. La vinculació entre les lluites econòmiques i les lluites polítiques, la importància de la vaga general com a part del procés d’aprenentatge de les masses en el seu camí a la revolució, etc, són alguns dels aspectes exprimits al màxim en aquesta obra.

A partir de febrer de 1917 la revolució russa va ocupar el centre dels seus pensaments. Tenia el convenciment, a l’igual que Lenin i Trotski, que la revolució russa estava condemnada al fracàs si el proletariat d’altres països no anava en el seu ajut a través de la conquesta del poder. D’aquí la seva preocupació per què la revolució alemanya no arribés a temps per “salvar” la russa.

La revolució alemanya va arribar el novembre de 1918, alliberant de presó a Rosa Luxemburg. El seu triomf podia haver canviat completament la situació a Europa. La seva profunditat i desenvolupament, només comparables a la Revolució Russa, van provocar el pànic de la classe dominant a tot el continent. El paper de Rosa Luxemburg a la revolució va ser immens, participant en primera línia de la lluita com a organitzadora de la Lliga Espartaquista i, posteriorment, de l’acabat de constituir Partit Comunista Alemany (KPD). Finalment, l’assassinat de Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht a mans de la guàrdia contrarevolucionària del socialdemòcrata Noske va escapçar la revolució i va privar el proletariat alemany i del món sencer de dos dels seus dirigents més preuats.

La campanya desfermada contra els espartaquistes va ser ferotge, instant l’assassinat dels seus principals dirigents. La debilitat de l’organització dels “bolxevics alemanys” en comparació amb la fortalesa organitzativa i política del partit bolxevic rus va marcar la diferència entre el desenllaç immediat d’un i altre procés.

El seu llegat

Les repercussions polítiques de la vida i l’obra de Rosa Luxemburg han estat molt grans. Reivindicada des de diferents esferes de l’esquerra, les seves idees i sobre tot les seves polèmiques han estat desfigurades i falsificades moltes ocasions. El respecte amb què els revolucionaris de la talla de Lenin parlaven de Rosa Luxemburg ens mostra el grau en què els objectius comuns passaven per davant de les diferències, com les que van mantenir sobre l’estructura interna del partit i el paper de les masses en el moviment.

Coincidim completament amb Lenin quan, a propòsit de la publicació del seu fragmentari escrit sobre la revolució russa, va escriure el febrer de 1922: “una àguila pot en ocasions descendir més avall que una gallina, però una gallina mai podrà ascendir a l’altura que pot fer-ho una àguila. Rosa Luxemburg es va equivocar en la qüestió de la independència de Polònia, es va equivocar el 1903 quan va jutjar el menxevisme, es va equivocar (...) Però malgrat totes aquelles faltes, va ser i segueix sent una àguila, i no només el seu record serà sempre honorat pels comunistes de tot el món, sinó que la seva biografia i l’edició de les seves obres completes representaran una valuosa lliçó per a l’educació de moltes generacions de comunistes de tot el món” (Pravda núm. 87, 16/4/1924).

A més de l’exemple de dedicació revolucionària que va donar amb la seva pròpia vida, el llegat de la seva obra és avui, igual que ahir, necessari per al combat contra les idees reformistes dins del moviment obrer, on de nou les velles idees del reformisme són un cop i un altre repetides pels nous Bernstein. A l’igual que feia Rosa, és el deure de tot revolucionari estudiar la teoria marxista, lluitar per assolir la comprensió total de la dinàmica dels processos, rellegir la història, apropiar-se de les lliçons del moviment i construir l’instrument, l’organització, el partit, per a finalitzar l’obra que Marx, Engels, Lenin, Trotski i, per descomptat, Rosa Luxemburg van començar: la transformació socialista de la societat.

Abril de 2015